sábado, 9 de febrero de 2013

Doc.-19-. Adj. 4º. Las Sagarras, Ribagorza

Nota: Si no conoce ese blogg, verá que las entradas están numeradas. Para su mejor comprensión entre en el  2011.  Doc.-0-.  Las lenguas de Aragón a través de su historia. Romance  lengua aragonesa. Las Brujas aquelarre.

Doc.-19-. Estamos de vacaciones. Grausino, Cheso, ribagorzano, etc.
Doc.-19-. Adjunto D.
5.1.8.3. Sagarras. 

Título: Recuerdos de una aldea ribagorzana (Sagarras)

Autor: S. Clúa Palau

Diario: El Ribagorzano
Secció: Llengua
Fecha: septiembre 1999
Página: 34



Este texto es una excelente muestra de una de las variedades locales que configuran el idioma de nuestras gentes. Es, además un interesantísimo articulo etnográfico sobre las formas de vida tradicionales en nuestra tierra hasta no hace tantos años.


 Este maití hay puyat al bosc a fe lleña. La boira chaueba y chugaba per la falda de las montañas dixan veri a ratos lo coló dorat dels roures y las fullas grogas dels coplles ya mich despullats. A las fullas dels árbels y dels romés, a las boletas dels chinebres, brillaban gotetas de rosada que poc a poc anaban cauen a terra. Y mirán ixe paisaje se me ha representat cuan yo teniba deu u onse ans y hay volgut escriure estes recuerdos de una comarca que se va despobllan y que antes estaba pllena de vida sense tindre las comodidats de ara.
Parllo de la aldea de Sagarras, al bell mich de la Ribagorsa. Eram mes de vin críos a la escuela, tots a una clase que al hivert se calentaba en una estufa de lleña. A la vora ñera una basa que casi sempre se chelaba y patinabam per demón a la hora del recreo.
No ñera cap carro, tot anaba a llom dels animals y per aixó los guarnicionés, pa fe y remendá albardas, escapsanas, sinllas, jalmas y tots los aparejos dels animals, teniban prouta faena. Un altre ofici desaparegut era lo de sargué, que treballaban los vimes y las canas pa fe catres, panistras, sistellas, sargadellas y cañisos. Acostumbraban a aná per las casas y minchaban y dormiban allí lo temps que estaban -reballan.
A las casas la primera faena del dia u de casi tots era aná a buscá aigua. Se albardaba la somera, se ti posaban los sargadells y cuatre cantes y, chino chano, a la fon a fe siquiera dos viajes pa apllena una tenalla de aigua de aón se sacaba en un cazo.
De maití se enseneba lo foc a terra posán dos tisons grans y bona mira de lleña de olivera o de olsina que feban molta fllama y serviba pa fe bullí un caldé aón se coueba lo minchá del tosino u la olla de verdura que era un dels alimens casi diari. Cada casa era autosufisien. Se culliba lo bllat pa tindre farina pa tot l' an y vi y oli tamé pal gasto, trunfas, judías y garbansos, inclús al secá pues plloueba mes que ara y cada casa teniba un hortet a la vora de un barranc y un altre cerca de casa aprofitán l'aigua que correba pels camins y la que baixaba dels teulats.
Después, cada temporadeta s'era d'aná al molí 'a fe farina. Yo m'acordo que cuan teniba onse ans, lo meu abuelo cargaba dos taleguetas de bllat al llom del macho, aparejat sol en la colchoneta perque penchaban als dos costats del animal y ell a caball de la somera perque coixeaba y yo portanla del ramal, a peu a Benabarri de maití pronto a un molí que ñera chun a la carretera. Arribabam y mentras se moleba lo bllat, natres, asentats a la vora del foc, sacabam la alforcha aón portabam l'almorsá y la bota de vi y cuan acababam y ya estaba feita la farina, chino chano altra vegada cap a casa.
A cada casa ñera una punta de ovellas según la terra que tenibam, pues teniban que campá de lo que se sacaba de allí y de lo que se podeba repllegá per la serra y tamé unas crabas pa tindre lleit. Al estiu achuntaban las ovellas en altras y las enviaban a la montaña.
Qué diferencia de la faena ara y antes. Ña mes desde fa sixanta ans a ara que desde allavontes als temps dels romans. Cuan se era de llaurá se teniban que llevantá de nit pa doná minchá a las mulas y después tot lo día anan y venin detrás del aladre. Pa no aná y vindre de la finca si estaba algo llun, se li portaba al llauradó a mesdía lo minchá en una sistella aón estaban los pllats, cuchills, tenedós, culleras, y un topí de judías o de recapte y de segundo tortilla, jamón, cunill o algun altre tall. A pesar de ixa vida pri- mitiva -sol se teniba llum eléctrica y no guaire bona y per aixó sempre ñera candils a las casas- sense aigua corren ni desaigues, ñera alegría y se sentiban los cants dels que treballaban esparchits per la vora del lloc.
Cada casa teniba tamé un arné, una caseta cuberta de teulas que se posaba en algun rincó soleat de un barranc. Adintro se posaban las arnas, uns cilindros de canas que se tapaban en buna, excrement de bou que se anaba a buscá a un mas aon ne teniban.
Així correba la vida, mansamen, sempre en un faena u altra, desde sacá fem y portalo a las fincas a sembrá, después fe lleña pa l'hivert bremá, cullí las olivas y portalas al molí pa tindre oti pa tot l'an y vendre el que sobrés, después vribá los seps y las oliveras, a la primavera recullí la herba, casi tot esparceta, que después se posaba en trosas u se trensaba forman lo que diban tortillons que se posaban a secá a las engorfas. Finalmen, segá y trillá. Coma que la comarca estaba mol pobllada, desde cada lloc ñera un camí de farradura ben marcat que anaba a tots los vesins y los masos que estaban esparchits per tot arreu empalmaban a ixes camins. Yo m'acordo que los de Llusás baixaban de maití al mercat de Benabarri y desde casa nostra se veba lo camí hasta crusá la serra y los grupos de chen y de mulas o someras que baixaban espaciats. Y cuan atravesaban lo lloc, coma que lo carré estaba empedrat pa que no se esllisesen los animals, se sentiba que s'acercaban pel seroll. Alguna vegada lo meu abuelo, están asentats a la vora del foc, me preguntaba: "¿quin trepís é ixe?" y yo m'asomaba a una ventaneta pa diloié.
Una altra cosa que cuan la conto als choves de ara lis pareix increiblle era que los gosos estaban sempre a devall de la mesa cuan se dinaba u sopaba, u a la vora remouén la coda pa veri si lis tiraban algo y a vegadas posán las patas al borde de la mesa. A vegadas acudiban tamé los gats y se reñiban entre las pernas de la chen disputanse algun os.
Este maití, no se perqué, estos recuerdos s'apuyalan a la meua memoria y me torno a veri sujetan una craba pels corns mentras la moñiban, esperan lo día que se coueba el pa perque se feban tamé cocas y panadons, puyan al trill y dan vueltas a la era, aidán en lo rasclle a recullí la herba que después se dixaba secá a las angorfas. jQué majas las faixas de esparceta y las volansanas que volaban como joyas per demón!. Y m'acordo de cuan mos llevantabam pronto pa aná a buscá fongs cuan la herba estaba cuberta de rosada y un aire fresquet que baixaba desde las serras boscadas, llimpio y estimulán y lo goy de trobalos mich enrunats entre las fullas mortas, y de las nits d'estiu asentats a la era miran las estrellas y la lluna bllanca y redona que eixiba pel Monsec y lo cant dels musols resonán en todas direccións.
Ara, cuan la Ribagorsa se despoblla, pareix coma si un se quedés sol en las generasións anteriors, coma si te gritesen dinte que te esperan desde casa, desde ixa terra aon descansan y compreng la frase de una filla meua que al preguntali un que no la coneixeba que cuans ans portaba allí pa podre opiná li va di: NOUCENS ANS.


El aragonés en los albores…antologias…inédito Julián de Tamarite.

No hay comentarios:

Publicar un comentario